La veu del teatre té uns requeriments específics: l’actor o actriu teatral ha de poder fer un crit, riure, plorar i jugar amb les entonacions a fi d’expressar emocions amb la veu. El volum de veu pot oscil•lar de la intensitat més alta fins a gairebé un xiuxiueig, però sempre ha de ser audible fins a les darreres files.
Impostació de la veu
De la mateixa manera que en el cant, aquí també es necessita una òptima utilització de tots els recursos de projecció vocal. L’actor/actriu de teatre ha de dominar la respiració costo-diafragmàtica i el suport de la veu per poder donar tots els matisos que demana el text i el personatge. Ha de treballar per mantenir una pressió d’aire que asseguri el volum de veu i sobretot la transmissió del so a través del seu tracte vocal.
Ha de dominar també l’ús de les cavitats de ressonància (faringe, boca, foses nasals) a partir del domini dels òrgans articuladors mòbils (llengua, llavis i vel del paladar), doncs un ressonador ben ajustat amplifica el so. En cas contrari, l’amorteix.
Les bones veus tenen l’anomenada formant del parlant que, com la formant del cantant, apareix en l’anàlisi acústica de la veu com una ressonància en perfecta sintonia amb determinats harmònics de la veu que fa que aquesta brilli i se senti de lluny sense cridar.
Imatge: transfer function (LPC) de la vocal ‘i’ amb twang (soprano)
Dicció
Quan s’ha de dir un text a gran velocitat és important no caure en elisions i coarticulacions inapropiades. En la perfecta articulació es troba la perfecta intel•ligibilitat. No només això sinó que, vocalitzant acuradament, es compleixen bona part dels criteris acústics que defineixen la impostació de la veu.
Quan es recita amb gran precisió, el so arriba molt més net i clar a l’auditori, necessitant menys volum d’emissió. Això dóna marge per regular les intensitats.
Igual que es diu en el fet de parlar en públic, s’ha de jugar a més a més amb les pauses i les entonacions, importantíssimes per reflectir amb exactitud la intenció del text.
Fonètica per a locutors i actors de doblatge
Mantenir la fonètica correcta és difícil per als locutors i els dobladors que passen constantment d’una llengua a una altra, com ara el Català i el Castellà. Generalment requereix un treball específic: aprendre els trets diferencials dels sons en les diverses llengües i assajar els moviments apropiats per adquirir els nous hàbits articulatoris. Aquests professionals de la veu necessiten el mateix domini de la impostació que els actors de teatre.
Fonètica per a estrangers
Freqüentment estrangers que viuen al nostre païs desitgen millorar la pronunciació d’alguns sons. Es procedeix com en el cas anterior.
Com garantir la salut vocal?
Suportar llargues temporades de representacions, canviar de rol o de gènere, adaptant el timbre de la veu del drama a la comèdia o aprendre a fer un crit sense lesionar els replecs vocals, exigeix:
- Automatitzar certes disposicions de la laringe i de tota la musculatura fono-articulatòria per a que responguin adequadament en cada ocasió.
- Ajudar-se del gest per donar consistència a la caixa toràcica i expressivitat a la veu.
- Utilitzar les tècniques de projecció vocal.
- L’actor/actriu, com el cantant o tota persona que tingui la veu com a eina de treball, pot estar en situació de risc vocal i s’haurà de revisar la laringe al menor símptoma de disfunció, com també periòdicament posar al dia la tècnica vocal.