Quines malalties pot tenir la veu?
Pot presentar-se una disfonia (ronquera) per un refredat o per haver cridat o enraonat massa fort en determinat moment (espectacles, festes). És un procés agut que cura en pocs dies amb repòs vocal. Però si la disfonia persisteix més de dues setmanes i la veu està alterada permanentment, es parla de disfonia crònica i cal un estudi foniàtric per determinar-ne les causes i el tractament.
Per què apareixen les disfonies cròniques?
La majoria són conseqüència de forçar la veu. A banda d’una predisposició personal de base, treballar de cara al públic n’augmenta el risc. Comercials, teleoperadors, docents, sobretot mestres de primària, són més vulnerables perquè han de parlar més i a més volum o en ambients sorollosos. Sense una tècnica vocal adequada, apareix ronquera progressiva.
Són habituals nòduls o pòlips però també és probable no trobar-hi cap lesió sinó una alteració del patró vibratori de les cordes vocals i un mal ús de tot l’aparell vocal. Si el problema ve des de la infància i hi ha antecedents familiars, poden ser lesions congènites de les cordes vocals la causa de la disfonia i el mal ús vocal.
La disfonia també pot ser expressió de processos d’origen neurològic, miopàtic, endocrí o tumoral (on cal esmentar el tabac com a factor causal de primer ordre), sense oblidar la cada cop més freqüent malaltia per reflux, molt relacionada amb l’estrès i amb determinats estils de vida i hàbits alimentaris.
En tots aquests casos és primordial diagnosticar i tractar la patologia causal podent fer-se al mateix temps la rehabilitació de la veu.
Com es diagnostiquen?
1. En primer lloc una detallada anamnesi que aporti les possibles causes i les circumstàncies que envolten al pacient i determinen els seus hàbits fonatoris.
2. Anàlisi acústica: gravació i estudi dels paràmetres acústics al laboratori de veu. Permet desllindar el component funcional de l’orgànic de la disfonia i és útil de cara al pronòstic de la rehabilitació vocal.
3. L’exploració principal i base de la visita foniàtrica és la video-laringo-estroboscòpia (VLE). Principals beneficis:
- Permet observar les cordes vocals, la resta d’estructures adjacents i el comportament de la laringe durant la fonació.
- Analitza el cicle vibratori, responsable de la qualitat de la veu.
- Permet el diagnòstic més acurat de les patologies laríngies i la detecció precoç de malalties greus.
Veure més sobre la video-laringo-estroboscòpia a FonoLogos fent clic aqui
Com es tracten?
El tractament de les disfonies cròniques pot ser rehabilitador, mèdic, quirúrgic o combinat, depenent del tipus de patologia, essent el rehabilitador -és a dir, el logopèdic- una constant. En la disfonia funcional típica la logopèdia és el tractament d’elecció i en tots els casos, sigui quin sigui el punt de partida, dotarà al pacient de recursos per optimitzar la seva veu.
Mal ús de la Veu
Quan la causa és el mal ús o l’abús vocal tenim una disfonia funcional. Cal fer reeducació vocal. L’objectiu és canviar els hàbits fonatoris del pacient mitjançant exercicis de coordinació fono – respiratòria i articulatoris, per tornar a parlar de forma natural, sense esforç ni cansament o dolor a la gola.
Lesions lligades al mal ús vocal
Nòduls, pòlips, certs quists i edemes poden ser la conseqüència del sobreesforç vocal, mentre que lesions congènites com els quists intracordals, en canvi poden ser-ne la causa. Algunes necessitaran intervenció quirúrgica però sempre reeducació abans i després de la cirurgia per canviar el comportament vocal, evitant així que la lesió es reprodueixi.
Disfonies d’origen orgànic
Si es tracta d’una paràlisi, un traumatisme o una resecció parcial de laringe, es parla de rehabilitació vocal. Aquesta permet aprofitar al màxim les possibilitats de la veu del pacient i en molts casos la total recuperació.
En la laringectomia total és imprescindible el treball de rehabilitació per restablir una bona comunicació verbal entrenant la veu esofàgica, que pot arribar a ser altament satisfactòria.
Feminització/masculinització de la Veu
Aquest és un cas especial on no es pot parlar de patologia sinó de la necessitat de modificar la mecànica vocal per variar el to, el timbre i altres aspectes de la veu en casos de transsexualitat o transgènere. La percepció de trets femenins o masculins a la parla està lligada a factors tant anatòmics com funcionals. Amb tècniques de reeducació vocal es poden modificar aquests últims per potenciar les característiques vocals desitjades.
En primer lloc s’han d’identificar els aspectes diferencials de la veu i la parla masculina i femenina, especialment timbre vocal, to fonamental, atac vocal, ressonància de la veu i articulació.
Les modificacions han d’aplicar-se també a aspectes mímics i gestuals i a d’altres dimensions de la parla com ara l’entonació i el control de pauses, ritme i tempo.