Quin origen té la tartamudesa?
Amb el desenvolupament del llenguatge el nen aprèn a seleccionar les paraules més adients per expressar una idea i a combinar-les seguint les normes gramaticals i fonètiques de la seva llengua. Naturalment, al principi té dubtes i la seva parla pot mostrar aturades i repeticions (etapa de quequesa transitòria) però, de mica en mica, va aprenent a encadenar harmònicament uns elements amb altres i obté una parla fluida. Si en algún moment d’aquest aprenentatge apareix algun factor que el pertorba, és possible que quedi fixat un automatisme de disfluència.
Factors de risc
És més probable que la disfluència quedi fixada si és un infant del sexe masculí i té altres familiars tartamuts. També si a la disfluència s’hi associa un retard o trastorn de llenguatge o parla. Cal afegir-hi alguns aspectes psicològics que, combinats amb situacions familiars o ambientals, transitòries o permanents, contribueixen al manteniment del trastorn.
Què cal fer per evitar-la?
El més important és actuar en el terreny de la prevenció, fent un seguiment del nen de risc i donar pautes d’actuació a la família i a l’escola. Bàsicament el nen ha de comptar amb:
- Un model de parla clara i no gaire ràpida
- Temps i espai per poder parlar confiadament
- Sentir-se atès i escoltat per allò que vol comunicar i no constantment examinat i aconsellat per causa de la seva parla
Tan sols amb aquestes mesures, un enorme percentatge de nens supera l’etapa de tartamudesa inicial i el problema desapareix. Com menys conscient en sigui el nen, menys probable serà que el trastorn es cronifiqui.
Veure ARTICLE en premsa clic aqui
Tractament de la Tartamudesa
Si malgrat tot la quequesa es va consolidant, requerirà un tractament que, sense negar possibles suports de tipus psicològic convenients en alguns casos, vagi dirigit a facilitar nous recursos de fluïdesa per fer front al trastorn.
En el cas de l’adolescent o l’adult, pacient i terapeuta analitzaran conjuntament com i perquè es produeixen els moments de parla fluida i disfluent.
La comprensió de quins mecanismes de velocitat i volum, coordinació fono – respiratòria, entonació, gestualitat, estructura del discurs, pauses, etc., s’activen en cada cas, ajudarà al propi subjecte a progressar en el control del problema per mitjà del reconeixement, l’entrenament i el nou aprenentatge.